A la Pilar Gurria, sobre els animals

Escrito por Pilar Rahola.

Demanar respecte, lluitar contra el patiment animal, la seva carta de drets, es tan revolucionari com demanar una altra manera d'entendre la vida, una altra manera de relacionar-se amb la naturalesa..



La Pilar Gurria és la meva veterinària. És a dir, per a la meva nombrosa família, que inclou diversos animals de quatre potes, és una persona molt important. Tanmateix, no li dedico aquest article com a deute moral (que n'hi tinc) per les seves moltes hores fora d'hora, tenint cura d'ulls infectats, de panxes remenades, de companys peluts que hem alliberat de la mort (tants!) o que un dia se'ns en han anat. Quan una veterinària és, a més, una animalista convençuda -cosa que no sempre passa-, els nostres animals no gaudeixen només de bons professionals, gaudeixen de la cura d'uns aliats ètics, vinculats als seus drets, militants del respecte a la vida. En el tros de biografia que és la meva ja densa biografia, la Pilar ha format part del camí més noble i ha possibilitat que moltes altres vides, vides fràgils sovint rescatades al límit de les forces, compartissin la meva vida. Mereixeria l'homenatge que no sé com fer-li i que els meus animals, vivint gràcies a ella, li fan dia a dia. L'article, però, cerca objectius menys emocionals vinculats al debat públic sobre els animals, i si la Pilar Gurria es la interlocutora escollida, ho és perquè lluita en aquest flanc complex, incomprès i sovint inútil. Avui es fa al Paranimf de la Universitat de Barcelona (a les set) l'acte inaugural de la Conferència Internacional sobre la Protecció Legal dels Animals que han organitzat les Fundacions Altarriba i Trifolium, i des de ja fa dies conferències i debats han prologat brillantment el tema. Ahir vaig ser al Col·legi de Veterinaris en una d'aquestes taules transversals on gent d'orígens diversos coincidim en la mateixa lluita. La Magda Oranich, que ens va saludar des de la distància (perduda per terres de Sydney), les biòlogues Carme Mate i Núria Querol, la jurista (infatigable) Meritxell Josa i jo mateixa vàrem intentar marcar les pautes d'un debat, el de la protecció dels animals, que resulta tan emotiu com difícil. Intentaré, en aquestes línies, plantejar alguns dels aspectes mes punyents. Primer, com estem? Desgraciadament, els animals són menyspreats, torturats i morts amb total alegria a casa nostra. Més enllà de la llei de protecció dels animals, tan bonica com inoperant, i de l'esforç constant de gent com la Unitat de Medi Ambient dels Mossos d'Esquadra (la feina sòlida dels quals cau sovint en el pou d'un marc legal permissiu amb la tortura), Catalunya no és cap model a seguir. Lluny queda aquella mena d'orgull col·lectiu que ens feia creure que nosaltres érem més sensibles i àdhuc més avançats en matèria animalista. El resultat és un país que no avança en el marc legal, que no expedienta ni castiga la tortura, que permet l'augment de festes bàrbares com els braus embolats i ensogats de les Terres de l'Ebre, que dóna permisos per fer curses de vaquetes en ciutats com Vilanova, on mai no n'hi havia hagut, que no resol la situació tercermundista de les seves gosseres municipals, que veu créixer amb indiferència el nombre de baralles de gossos i galls i que, fins i tot, ha esdevingut un bon punt d'arribada per al tràfic d'animals exòtics. Posats a fer balanç desesperançador, Catalunya fins i tot dóna permís per a la granja d'experimentació de primats que no ha volgut cap país europeu i que s'instal·larà, impunement, a Camarles. Alegries? Les captures d'animals exòtics que han aconseguit els Mossos -sovint davant l'absoluta indiferència dels jutges a l'hora de castigar els traficants-, la prohibició de la Carmen del Távora i... poca cosa més. Un balanç decebedor i alarmant. Cal afegir, sens dubte, que l'actitud dels governs catalans -incloent-hi el nacional i els municipals- és de pura i dura indiferència, quan no d'irresponsabilitat. Si podem citar poques alegries a favor dels animals, encara són més escassos els poders que mostren una sensibilitat realment compromesa. Cosa que obliga a preguntar-nos per quin motiu la lluita a favor del respecte i contra la tortura dels nostres animals és una lluita que causa tal indiferència, tanta incomprensió. Deia ahir (i perdó per autocitar-me) que segurament els animalistes estem intentant un canvi de paradigma cultural i social tan radical com és tota lluita contra el domini. Hem basat la nostra relació amb la naturalesa ancestralment com una relació de poder i d'abús, que no només ha menyspreat qualsevol altra vida que no fos la de la pròpia espècie, sinó que l'ha destruïda gratuïtament. Els éssers humans no ens relacionem horitzontalment amb els animals, sinó des d'una verticalitat agressiva i destructora. Una verticalitat que va molt mes enllà de les necessitats vitals. Demanar respecte, lluitar contra el patiment animal, la seva carta de drets, es tan revolucionari com demanar una altra manera d'entendre la vida, una altra manera de relacionar-se amb la naturalesa. Per això topem amb la indifèrencia, la incomprensió, el menyspreu. "Els animals -diu l'Església- no tenen anima". No fa gaire temps tampoc en teníem les dones.... És a dir, ni els déus són animalistes... Difícil, sovint estèril i desprestigiada, la lluita a favor d'aquest canvi de paradigma és, alhora, una lluita moral, necessària i urgent. De la mateixa manera que el domini de l'home sobre la dona està donant pas a una relació horitzontal, i amb ella ens alliberem ambdós gèneres, l'horitzontalitat de la relació humans/animals serà una conquesta de l'ètica. I, tal vegada, una necessitat de la supervivència, perquè, si alguna cosa és clara és que el menyspreu a la vida, al patiment, als drets dels animals, destrueix la naturalesa i, alhora, és autodestructiu. Relacionar-nos amb respecte és alguna cosa més que aprendre a estimar: és aprendre a estimar-se. Urgències, totes. Que canviï el marc legal, que el delicte de la tortura sigui delicte, que els nostres governants la persegueixin, que els nostres jutges la jutgin, que l'agonia i la mort dels éssers més febles de la cadena no sigui impune. Urgències tanmateix tan lluny de ser assolides!

Pilar Rahola
Diari Avui. Barcelona.
07/11/2002

http://www.pilarrahola.com/3_0/ARTICULOS/default.cfm?SUBFAM=39&ID=213